El top 10 de la cartellera de cinema a Barcelona aquest setembre

De què va? 17 d’agost de 2017. Una furgoneta embesteix desenes de persones que passegen per la Rambla de Barcelona. El caos i el pànic s’apoderen de la ciutat. Immediantament, els Mossos d’Esquadra relacionen l’atac amb l’explosió del dia anterior en un habitatge d’Alcanar i, conscients de que són davant d'un salvatge atemptat terrorista, activen el dispositiu Cronos per capturar el conductor assassí, que en la fugida matarà un altre jove per robar-li el cotxe. La matinada següent, altres membres de la mateixa cèl·lula gihadista ataquen el passeig marítim de Cambrils, deixant encara més víctimes. Abatuts els terroristes, el balanç és de 16 morts i més de 130 ferits, i un trauma social que encara dura.

Per què l’has de veure? Per la valentia en posar en imatges un dels fets més colpidors i trascendents per la societat catalana d'aquest segle. Centrada en la resposta dels Mossos (Cronos és el nom del dispositiu que s'activaria davant d'un atac terrorista consumat o en curs) però també en l'extraordinària política comunicativa del cos policial (de la qual en van ser responsables Patrícia Plaja i Marc Homedes, caps de premsa de Mossos i Protecció Civil respectivament) i en la batalla política pel relat en el context del Procés i davant la immediatesa del referèndum d'independència. 

El film també es fixa en el trasbals dels ciutadans de Ripoll quan descobreixen que els culpables eren joves aparentment integrats a la localitat. Un dels grans valors de la pel·lícula és que evita caure en la morbositat i és enormement respectuosa amb les víctimes. Al repartiment hi brillen Enric Auquer, Mónica López, Diana Gómez i un Pablo Derqui magnífic a la pell del Major Josep Lluís Trapero. Rodada en català, Cronos està dirigida per Fernando González Molina (3 metros sobre el Cielo, Mi querida señorita) i escrita per Alberto Marini (El 47). 

Quan s'estrena? El 4 de setembre.

Dir.: Fernando G. Molina (Espanya, 2026). 118 min.

De què va? En un idíl·lic barri residencial nord-americà, un sinistre venedor de gelats transforma els seus deliciosos productes en un aterridor detonant de violència extrema que converteix els seus clients més joves en sàdiques màquines de matar.

Per què l’has de veure? Pel·lícules com Cabin fever (2002) i Hostel (2005) i la seva seqüela, van situar el cineasta Eli Roth en el mapa del cinema de por del canvi de segle. Recuperant l’esperit del terror més explícit dels anys 70 i 80, Roth apostava per una combinació de gore salvatge i visceral amb tones d'humor negríssim, i una posada en escena deliberadament incòmoda pels espectadors. 

Ara, amb Dulce sabor a muerte, Roth es manté fidel a la seva manera d'entendre el gènere, i proposa un divertimento passadíssim de voltes que beu de referents com el giallo italià i l'slasher nord-americà de sèrie B, i que aposta per la transgressió convertint els nens en terrorífiques armes letals (compte amb la brutal seqüència de la massacre), seguint les passes de l'extraordinària ¿Quién puede matar a un niño? (1976), de Chicho Ibáñez Serrador. Una burleta festa de sang i fetge no apta per un públic sensible.

Quan s'estrena? El 4 de setembre.

Dir.: Eli Roth (EUA, 2026). 86 min.

De què va? Un jove músic de Manchester s'obsessiona en trobar la noia dels seus somnis, després d’haver-li donat un número de telèfon equivocat durant una trobada casual. En la seva recerca pel campus universitari, el noi tindrà com a còmplice una estudiant de psicologia, que suggerirà que enviï un mail a les 318 Emily matriculades a la facultat. Aquesta no serà, probablement, la millor de les idees...

Per què l’has de veure? Si sou fans de clàssics de la comèdia romàntica britànica com Quatre bodes i un funeral (1993) o Notting Hill (1999), aquesta és la vostra pel·lícula, per cert també produïda per Working Title. Ara bé, tot i que Buscando a Emily abraci el gènere, els temps han canviat, i és obligat un canvi de perspectiva respecte les relacions tòxiques i les accions que abans es consideraven romàntiques i ara es veuen, directament, com a mostres d'assatjament. 

De tot això es reflexiona en un film adreçat a la Generació Z, plena de calidesa i referències, amb picades d'ull a l'emblemàtica escena musical de Manchester, i amb una parella protagonista amb molta química formada per Angourie Rice i Spike Fearn.

Quan s'estrena? L’11 de setembre.

Dir.: Alicia MacDonald (Regne Unit, 2026). 111 min.

De què va? Mentre transporta un òrgan fins a l'hospital de Raccoon City, un missatger atropella accidentalment una dona. Buscant ajuda pels voltants de la carretera nevada que travessava, el jove arriba fins a una casa aparentment abandonada on descobrirà l'existència d'un perill inimaginable.

Per què l’has de veure? Si després de la sorprenent Barbarian (2022) va arribar el fenomen de Weapons (2025), és evident que el hype es dispararia amb el tercer llargmetratge de Zach Cregger, una de les noves veus del cinema de terror que han arribat per renovar el gènere (com el Kane Parsons de Backrooms o el Curry Barker d'Obsession). 

Ningú no s'esperava que un cineasta amb tanta personalitat fes una gens òbvia elecció per continuar la seva carrera: resetejar una franquícia tan exitosa com la de Resident Evil, adaptació dels videojocs de Capcom. Cregger assegura que pretén reproduir la mateixa experiència del joc al llenguatge cinematogràfic, fent avançar la trama com si el protagonista (un fantàstic Austin Abrams, el ionqui de Weapons) anés superant pantalles mentre tracta de sobreviure als no-morts. Tot i que renova completament els personatges i trames del videojoc, el cineasta sí que fa inevitables picades d'ull a elements molt reconeixibles pels gamers. En definitiva, una de les pel·lícules de l'any.

Quan s'estrena? El 18 de setembre.

Dir.: Zach Cregger (EUA, 2026). 95 min.

De què va? Una advocada especialista en cobrar deutes rep l'encàrrec de recuperar mil milions de dòlars robats per un capo de la màfia. Amb un equip encapçalat per dos mercenaris ex agents encoberts, el grup es posarà mans a l'obra i dissenyarà un pla perillós i ple d'enginy que tornarà boig al poderós delinqüent. 

Per què l’has de veure? Perquè sempre ha d'haver temps pels entreteniments lleugers, i, en això, Guy Ritchie és un mestre. Seguint la línia de pel·lícules seves com Operación Fortune (2023) o Operación U.N.C.L.E. (2015), el cineasta britànic proposa una aventura tan divertida com intrascendent, visualment glamourosa i plantejada com una pel·lícula d'atracaments a l'estil Missió impossible. Ritchie es posa en mans d'una parella protagonista amb l'atractiu i el carisma de Jake Gyllenhaal i Henry Cavill, que reprodueixen constants de les clàssiques buddy movies dels 80 i 90. Rodada en gran part a les Canàries, compta amb Carlos Bardem com a malvat. En la zona gris és, en definitiva, una distracció desenfadada sense gaire pretensions.  

Quan s'estrena? El 18 de setembre.

Dir.: Guy Ritchie (Regne Unit, 2026). 98 min.

De què va? Després de fracassar repetidament en les seves persecucions i intents de cacera del Correcamins, i atribuint-ho a que els productes dissenyats per ACME Corporation són defectuosos, un desesperat Wile E. Coyote decideix demandar la companyia i contracta un advocat 

Per què l’has de veure? Tot i que és materialment impossible evocar l'esperit desquiciat dels Looney Tunes, aquells icònics dibuixos animats que van marcar diverses generacions de nens, Coyote vs. ACME vol ser un sentit homenatge a les peripècies del Correcamins i el Coiot. Traslladades a una barreja d'animació i imatge real a l'estil de ¿Qui ha enredat en Roger Rabbit? o Space Jam, la pel·lícula que ens ocupa aposta per la comèdia judicial farcida de gags visuals i referències als cartoons originals. 

Amb Will Forte i John Cena com a protagonistes humans, els resultats no aconsegueixen recuperar aquella anarquia efervescent però el film funciona com a exercici de nostàlgia i resulta divertit. I compte amb l'aparició de personatges animats fent cameos i de detalls amagats a cada racó de la pantalla... Els fanàtics d'aquells magistrals Looney Tunes us ho passareu d'allò més bé.

Quan s'estrena? El 18 de setembre.

Dir.: Dave Green (EUA, 2025). 101 min.

De què va? Davant d'una complicada situació a casa, una nena de 10 anys troba refugi en una anciana rondinaire que viu aïllada en ple Montseny i a qui tothom pren per bruixa. Entre totes dues començarà una molt particular relació que s'anirà fent cada dia més estreta.

Per què l’has de veure? Perquè no hi ha tantes estrenes específicament adreçades a un públic familiar. Aquesta adaptació de la novel·la juvenil homònima de Núria Albó (icònica des de que va guanyar el premi Vaixell de Vapor l'any 1984) acosta un tema tan delicat com el dol perinatal a públics de totes les edats, evitant infantilizar la seva audiència. Tot i el dolor que travessa la història, Tanit agafa formes de lluminós coming-of-age i posa el focus en el vincle d’amistat i aprenentatge en la relació entre una nena i una anciana, a les que interpreten la sorprenent debutant Dolça Salvans i la veterana Isabel Rocatti (vista recentment a Cowgirl). Dirigida per Pep Garrido i amb banda sonora original de Clara Peya, aquesta pel·lícula catalana i en català és una bona aposta per compartir intergeneracionalment.

Quan s'estrena? El 18 de setembre.

Dir.: Pep Garrido (Espanya, 2025). 100 min.

De què va? A 72 hores del dia D, el capità James Stagg, cap del servei metereològic contractat per Winston Churchill, ha de fer el pronòstic del temps més trascendental de la història. Perquè de les condicions climàtiques que marquin els mapes dependrà que el general Dwight D. Eisenhower activi un arriscat pla abans de que els serveis d'inteligència alemanys descobreixin les seves intencions. La paraula de Stagg serà clau, doncs, per ordenar el Desembarcament de Normadia, pas previ a la derrota nazi a la Segona Guerra Mundial. 

Per què l’has de veure? Per duel interpretatiu entre Brendan Fraser i un extraordinari Andrew Scott. En un nou camí professional després del seu Oscar per La ballena (tot i que l'any vinent tornarà a l'univers The mummy, la saga que el va llençar a la fama), Brendan Fraser dona vida a Eisenhower, qui després seria president dels Estats Units.

Però és Andrew Scott (el Moriarty de la sèrie Sherlock, inoblidable també a Fleabag) qui es llueix duent el pes de la trama a les esquenes.  Tiempo de victoria es basa en una aplaudida obra de teatre de David Haig, i això es nota amb la seva aposta per llargues escenes molt dialogades que posen el focus en el plantell interpretatiu (també hi apareixen Kerry Condon i Damian Lewis, el pèl-roig de Homeland), però el cineasta Anthony Maras és ben hàbil a l'hora de donar-li un look cinematogràfic al seu absorbent plantejament, i fa un excel·lent ús d'imatges d'arxiu. Una fantàstica proposta pels interessats en la Història en majúscules del segle XX.

Quan s'estrena? El 18 de setembre.

Dir.: Anthony Maras (Regne Unit, 2026). 100 min.

De què va? Acompanyat del seu antic gos de combat, un oficial retirat de les Forces Especials de l’Exèrcit intenta sobreviure als perills de la natura salvatge d’Alaska després de patir un terrible accident d’aviació. Llops, ponts desgavellats i rius amb corrents letals postaran fins el límit al militar i al seu inseparable company pelut. 

Per què l’has de veure? De ben segur, la inclusió d'aquesta pel·lícula a la Secció Oficial de Festival de Sant Sebastià i l'anunciada visita de Brad Pitt a Euskadi obrirà informatius i activarà els seus fans, multiplicant les seves ganes de gaudir amb aquesta història de la que l'actor és protagonista total i absolut. En la seva segona col·laboració amb el director David Ayer després de Corazones de acero (2014), se'ns promet una sobredosi de tensió. Més enllà de l'essència survival de la pel·lícula, el cineasta també s'esforça en potenciar el profund vincle emocional entre el protagonista i l'Odín, el preciós pastor australià que l'acompanya en una perillosa batalla contra els elements. Un relat que promet espectacularitat, atacs de nervis i alguna que altra llagrimeta. 

Quan s'estrena? El 25 de setembre.

Dir.: David Ayer (EUA, 2026). 101 min.

De què va? Les vides de tres homes a l'Espanya de tres èpoques diferents (1932, 1937 i 2017) s'interconnecten a través de la sexualitat i el desig, del dolor i l'herència. Un jove burgès a qui prohibeixen entrar al Casino de Granada per la seva orientació sexual, un soldat de l'exèrcit franquista enamorat de l'heroi republicà capturat a qui vigila, i, vuit dècades més tard, un escriptor amb una relació traumàtica amb la seva mare i amb l'avi per qui mai va preguntar. 

Per què l’has de veure? Per l'històric premi a Millor Direcció al Festival de Canes, amb llarguíssima ovació inclosa, que suposa un enorme salt endavant pels Javis (que van compartir guardó ex aequo amb Pawel Pawlikoski). Els directors de La Mesías o La llamada se situen al capdavant de la creativitat del cinema espanyol amb un exercici sobre la identitat, la memòria i els morts a les cunetes, la llibertat sexual i la repressió, que pren el seu títol de l'obra homònima inacabada de Federico García Lorca. Les quatre pàgines que s'hi conserven inspiren part de La bola negra, com també l'obra teatral La piedra oscura, del dramaturg Alberto Conejero (que participa al film com a coguionista). 

De fet, Lorca és l'eix conductor, narratiu i emocional, dels tres relats que composen el trencaclosques plantejat pels Javis. Amb un poderós missatge contra els feixismes i la voluntat d'explicar a les noves generacions qui i per què van matar el poeta, els Javis fan tot un desplegament de recursos visuals i sensorials. La pel·lícula compta amb un potentíssim repartiment en el qual hi brillen els debutants Milo Quifes i Guitarricadelafuente (que també ha composat una cançó original pel film), Carlos González (el Bob Pop de Maricón perdido), Lola Dueñas, Glenn Close i una Penélope Cruz que interpreta una cupletista i canta i balla enfilada en un tanc. Sens dubte, una de les grans pel·lícules de l'any.

Quan s'estrena? El 25 de setembre.

Dir.: Javier Calvo i Javier Ambrossi (Espanya, 2026). 155 min.