Coses per fer a Barcelona al setembre

Brunch Electronik recupera un dels espais més emblemàtics de la seva història i torna als Jardins de Joan Brossa, a Montjuïc, el 23 i 30 d'agost, i el 5 i 13 de setembre. Després de les obres de remodelació del parc, el festival celebra el retorn a aquest escenari amb quatre jornades a l'aire lliure que combinen música electrònica, gastronomia i activitats per a tots els públics.

El cartell reuneix alguns dels noms més destacats de l'escena electrònica internacional, com ARTBAT, Marco Carola, Solomun i el b2b entre Dennis Cruz i Josh Baker. Cada cita compta amb dos escenaris: el Main Stage by Estrella Damm, amb els principals caps de cartell, i el Green Stage by Yamaha, dedicat a segells i col·lectius com Unreleased, Diynamic i Les Enfants Brillants, que impulsen el talent local i les noves tendències de la música electrònica.

Ja ho va avançar a la seva cançó, i ara Aitana reitera que és una “superestrella” amb l’anunci de la seva gira mundial. Mesos després d’actuar a l’Estadi Olímpic de Barcelona davant de 40.000 fans, l’artista de Sant Climent de Llobregat torna a la ciutat. 

Aitana donarà el tret de sortida a la gira Cuarto Azul World Tour el 14 de març del 2026 al festival de Lollapalooza, a l'Argentina, i passarà per 24 ciutats d’arreu del món, entre les quals hi ha Barcelona. L’ex concursant d’Operación Triunfo actuarà a la capital catalana els dies 4, 5, 7 i 8 de setembre, al Palau Sant Jordi. 

Com cada any, els actes de la Diada d'aqusest 2026 acabaran amb els concerts gratuïts que organitza Òmnium Cultural cada 11 de setembre al passeig Lluís Companys. Aquesta serà la 24a edició de la Festa per la Llibertat, que aplega sempre una multitud al voltant de l'Arc de Triomf amb ganes d'escoltar les artistes que revolucionen el panorama musical en català.

Si l'any passat els encarregats d'animar la gent des de l'escenari van ser Svetlana, Auxili i DJ K-ZU, aquest any, La Gossa Sorda, DJ Trapella i, de nou, DJ K-ZU tancaran els actes de la Diada.

Encara que Ronnie Wood sigui més notícia a Barcelona per temes immobiliaris o de premsa del cor –que si el seu loft a Passeig de Gràcia, que si fa una festa per inaugurar-lo, que si surt una nit a fer unes tapes i uns vins a Bodega Solera...– també genera noticies musicals: el Rolling Stones més jove del trio que queda viu–78 anys, contra els 82 de Mick Jagger i Keith Richards–  acaba d'anunciar que tocarà a Barcelona el setembre. 

Wood, que actuarà a la sala Razmatazz el 12 de setembre, emmarcat en la programació del cicle Cruïlla Concerts, ho farà acompanyat "d'una convidada molt especial", anuncia la promotora (que podria ser o no ser la cantant irlandesa de rock'n'roll Imelda May, que acompanyarà Wood en un concert a Londres el 21 d'agost, tres setmanes abans de tocar a Barcelona). 

El Festival Altaveu és una de les cites musicals més veteranes de Catalunya, i celebra la seva 37a edició del 10 al 13 de setembre a Sant Boi de Llobregat. Fidel al seu nom, el festival combina artistes consolidats amb noves veus i aposta per propostes que van més enllà de les tendències del moment.

La programació es reparteix entre tres espais de la ciutat: la plaça de l'Ajuntament, que acull els concerts gratuïts; els Jardins de l'Ateneu, amb actuacions per 1 €; i al Teatre Cal Ninyo, amb l'entrada a 6 €.

El festival arrenca amb un concert per commemorar els 50 anys de la Diada de 1976 a Sant Boi. Artistes com Lluís Gavaldà, Mushkaa & Greta, Els Amics de les Arts, Joan Garriga, Pastora i Naim Smaili reinterpreten cançons de l'època i també toquen temes propis.

Al cartell trobem noms com Los Sírex, pioners del pop-rock estatal; Dan Peralbo i el Comboi, una de les formacions més destacades de rock català entre els joves; 091, grup de referència del rock espanyol; i La Perra Blanco, que recupera l'energia més salvatge del rock-and-roll. També hi actuaran Sr. Chinarro, Syd de Palma, Juana Everett, Arnau Obiols, Silvio, Kris Tena, Jordi Ganchitos i carlaperezvas, entre d'altres.

Com és habitual, el festival reserva un espai per al talent emergent amb Altaveu Frontera, el concurs que ha impulsat artistes com Love of Lesbian i Sidonie i que aquest any presenta als guanyadors Leyre Estruch i Dualizz.

La programació es completa amb Altaveu+, que amplia l'experiència musical amb activitats paral·leles com una exposició dedicada a les tribus urbanes, la Fira del Disc i del llibre musical i l'Altaveu en família, una proposta pensada perquè petits i grans descobreixin conjuntament la música indie.

Les entrades dels concerts de pagament ja estan a la venda i es poden adquirir a la web de l'ajuntament de Sant Boi de Llobregat, a través d'Entrapolis.

Un reguitzell de crítiques entusiastes precedeixen la nova vista dels islandesos Sigur Rós a Barcelona, aquesta vegada amb els 41 músics de l'Orquestra Simfònica del Vallès per interpretar el seu disc nés recent, Átta (2023), tot i que no renuncien a altres peces molt estimades de la seva discografia. La cita és l'11 de setembre, a l'Auditori del Forum i només té una altra data a l'Estat espanyol, la el 15 del mateix mes al Palacio Euskalduna de Bilbao.  

Es tracta d'una última oportunitat per veure la gira que Sigur Rós van emprendre fa un temps amb el director Robert Ames i orquestres dels països que visiten, i que ja ha passat pel Royal Albert Hall de Londres, la Sala Santa Cecilia de Roma, la Salle Pleyel de París, el Bozar de Brussel·les, l'Auditorio Nacional de Ciutat de Mèxic i la Konzerthaus de Viena. Entre les orquestres amb qui han col·laborat, hi ha la London Contemporary Orchestra (LCO), la Wordless Music Orchestra, la Tallinn Chamber Orchestra, la Taiwan National Symphony Orchestra, Resound Collective, la Brisbane Philharmonic i la Melbourne Symphony Orchestra, entre altres.

El Festival·B, cita habitual del setembre a Barcelona i aglutinador dels principals noms de la nova escena musical, urbana i emergent de l'ambit estatal ja té a punt la programació completa per a la seva dotzena edició. L'esdeveniment ha tancat el seu cartell amb la incorporació de Guitarricadelafuente, Natalia Lacunza i Raly, tres noms que s'afegeixen a una potent programació que reunirà més de 30 artistes al Parc del Fòrum. 

La gran novetat d'aquest any és el creixement del festival, que se celebrarà els dies 17, 18 i 19 de setembre de 2026. L'esdeveniment guanya pes sumant una jornada inaugural el dijous i reforçant una proposta artística que destaca per la diversitat estilística, el descobriment de nous talents i el suport als artistes més actuals. Els nous artistes confirmats compartiran escenari amb prèviament anunciats com Rusowsky, Yung Beef, mvrk, D. Valentino, La Plazuela, Sanguijuelas del Guadiana, Mushka, Maria Arnal i Claudio Montana, entre d'altres.

Després de descobrir el laberíntic cartell de La Mercè 2026 i saber qui seran els pregoners de la festa, ja coneixem les actuacions musicals d'aquesta edició, que es fa del 23 al 27 de setembre. En total, hi ha 109 concerts setze en 16 escenaris arreu de la ciutat, amb estils musicals de tot tipus: des de la prestigiosa Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya fins al pop més descarat d'Svetlana, i propostes més festives com La Pegatina i Els Catarres. Enguany, a més, hi ha cinc produccions exclusives que s'han creat expressament per a la festa major de Barcelona. A continuació, tots els detalls i la llista completa amb els concerts, les ubicacions i els horaris.

A part de grans noms, la programació també aposta pel talent local i la tradició. La iniciativa Música Mercè, sota la direcció artística de Gisela Sais, proposa concerts per reivindicar la rumba catalana de Sabor de Gràcia, el flamenc de María Terremoto i La Barcelona Flamenca, la cançó d'autor de Luísa Sobral i Nacho Vegas, el rock llatinoamericà d'Aterciopelados i la psicodèlia d'Arp Frique, entre d'altres. Aquesta proposta busca connectar la tradició popular amb l'experimentació.

Un total de 45 artistes tocaran a 45 sales del territori entre el 18 de setembre i el 30 d’octubre per celebrar el 150è aniversari d'Estrella Damm. La iniciativa, batejada com a Directes Estrella Damm 150, és l'excusa perfecta per veure alguns dels millors artistes del panorama actual, com Miki Núñez, Svetlana, Queralt Lahoz, Al·lèrgiques al Pol·len, Macaco… i artistes sorpresa que s'han anunciat a última hora com Dorian, La Pegatina i Balkan Paradise Orchestra.

Aquest nou cicle està impulsat per Damm i l’Associació de Sales de Concerts de Catalunya (ASACC) amb la vocació de donar suport i visibilitat a les sales de concerts de proximitat. Per a aquesta ocasió tan especial, el circuit s'amplia a tots els Països Catalans i inclou sales de les Illes Balears (on tocarà Joe Crepúsculo), Andorra (amb l'actuació de Ketekalles) o el País Valencià, on els mallorquins Fades faran el seu concert a Castelló.

El Guitar BCN 2026 continua a l'estiu amb concerts de Danny Elfman presentant les seves composicions per a pel·lícules de Tim Burton (4 de juliol, Auditori del Fòrum), el famós actor Jeff Goldblum al capdavant de la seva the Mildred Snitzer Orchestra (5 de juliol, Luz de Gas), el guitarrista Eric Johnson (6 de juliol, Razzmatazz 2) i l'ex cantant de Mecano Ana Torroja (16 de juliol, Palau de la Música).

Després de les vacances, també hi ha concerts de Fito Páez (3 de setembre, Palau de la Música), Alex Ubago (17 de setembre, Palau de la Música), Perotá Chingó (25 de setembre, Paral·lel 62), Riopy (30 de setembre, Paral·lel 62), Álvaro García (17 d'octubre, Razz 3), Valeria Castro (30 d'octubre, Palau Sant Jordi), Jorge Drexler (31 d'octubre, Palau Sant Jordi), Buhos (14 de novembre, Palau de la Música), Pastora (10 de desembre, Apolo) i Amaral (18 de desembre, Palau Sant Jordi).  

De què va? La bellesa és un tema que ens obsessiona. Com una ombra o un elefant rosa que ens persegueix allà on anem, però que en realitat entenem ben poc i que és difícil d’encabir dins d’un sol calaix. Potser perquè n’hi ha molts on posar-lo. Aquesta és la intenció d’El culte a la bellesa, una exposició al CCCB que es pot visitar fins al 8 de novembre i que fuig de tancar la bellesa en una única capsa; i si ho fa, és a la manera del gat de Schrödinger: és viva i morta alhora i totes les possibilitats hi són latents.

Per què hi heu d'anar? Una mostra tan bella com inquietant que recorre l’evolució dels ideals de bellesa al llarg de la història, analitza com s’han construït els cànons estètics i reivindica els cossos i les belleses exclosos de la norma. Posa en diàleg obres d’art, documents, objectes històrics i instal·lacions contemporànies per abordar temes com l’estatus, la salut, l’edat, el gènere o la raça. Presenta, entre d’altres, obres de William Hogarth, Angelica Dass, Laura Aguilar, Juno Calypso, Zed Nelson, Shirin Fathi, Narcissister, Ismael Smith, Isidre Nonell, Josep Masana, Colita, Sandra Gamarra, Esther Ferrer, Regina José Galindo, Maria Alcaide, Colectivo Ayllu, Lorenza Böttner, Marina Vargas, Arvida Byström, Harriet Davey o Renaissance Goo x Baum & Leahy.

De què va? Mikel Adán Tolosa presenta a l’espai Rampa del Centre d’Art La Capella Perquè m’agrada viure aquí, un conjunt d’escultures florals fetes de mantega que qüestionen quina influència exerceix el material en la representació. Aquesta exposició gratuïta es pot visitar fins el 5 de juliol.

Per què hi heu d'anar? El projecte té l’origen en un episodi menor de la biografia artística de l’escultor Manolo Hugué (1872-1945). Durant els seus anys de joventut, Hugué va fer una sèrie d’escultures, avui desaparegudes, fetes amb mantega i que, de fet, van ser exposades com a reclam publicitari d’una mantegueria.

De què va? És la nova exposició de Lúa Coderch a Can Framis – Fundació Vila Casas (que es pot visitar fins l'11 d'octubre). La mostra parteix d’una intuïció senzilla però inquietant: en un moment en què sembla que tot és visible, potser el que escasseja no són les imatges sinó la capacitat d’imaginar-les. I davant d’aquest esgotament, Coderch no proposa recuperar una mirada original, sinó atendre allò que encara no sabem veure.

Per què hi heu d'anar? Les peces —escultures, vídeo, intervencions tèxtils i instal·lacions— construeixen un recorregut entre processos físics i imatges mentals: el creixement vegetal, els llamps, les percepcions que neixen dins l’ull o els anells d’un arbre convertits en una mena de projecció cap al futur. A mesura que avança l’exposició, la visió deixa de ser una cosa estable per convertir-se en una forma d’espera.

De què va? El Centre d’Arts Santa Mònica acull L’assalt de la il·lusió, que es pot visitar fins al 27 de setembre, una exposició coral que reuneix treballs de diversos artistes per analitzar com l’art ha contribuït a construir allò que entenem com a realitat. A través d’una posada en escena canviant i plena de trampes visuals, la mostra connecta tècniques històriques de representació amb problemàtiques actuals com la postveritat, la manipulació mediàtica o la irrupció de la intel·ligència artificial.

Per què hi heu d'anar? L’exposició està concebuda com un trajecte en moviment constant. Miralls, vels i parets mòbils configuren un espai que es transforma a mesura que el visitant avança, generant una sensació d’inestabilitat que afecta directament la percepció. Pintura, fotografia, vídeo i instal·lació conviuen en un mateix recorregut, fent evident com cada llenguatge construeix una idea diferent de realitat.

De què va? Fins al 28 de setembre de 2026, el MACBA acull Presoners de l’amor. Fins al sol de la llibertat, la primera exposició a l’Estat espanyol dels artistes Basel Abbas i Ruanne Abou-Rahme. La mostra reuneix obres que recorren gairebé dues dècades de la seva trajectòria i reflexionen sobre la memòria, l’exili i les formes de resistència davant l’opressió i l’espoli de Palestina.

Per què hi heu d'anar? A través de veus, cançons, sons i imatges, els artistes connecten experiències personals amb històries col·lectives de lluita i, en una aparent paradoxa, posen l’accent en la importància de l’alegria, de l’amor i de la imaginació col·lectiva com a formes poderoses de resistència, fins i tot —i sobretot— en condicions extremes.

De què va? El MACBA acull La tercera torsió, un projecte de l’artista Anna Moreno que revisita alguns dels projectes utòpics dels anys setanta impulsats per l’arquitecte Ricardo Bofill. A través del cinema, la instal·lació i la investigació artística, l’exposició planteja una reflexió sobre les tensions entre les aspiracions utòpiques de l’arquitectura moderna i les realitats socials i polítiques que sovint en van impedir la materialització.

Per què hi heu d'anar? El projecte pren com a eix central el film The Terminal Beach, que documenta l’estat actual d’un assentament nòmada construït el 1979 al desert algerià per l’estudi de Ricardo Bofill. Aquest projecte, concebut dins del període més experimental de l’arquitecte, va quedar inconclús i exemplifica les contradiccions entre el somni utòpic i la realitat política i social de l’època.

De què va? La Fundació Joan Miró va donar el tret de sortida a les celebracions del seu 50è aniversari el passat 10 de juny. El primer pas d’aquesta gran commemoració va ser l’obertura de l’exposició La poesia acaba de començar, que repassa la història de la institució i expressa la visió oberta i poètica que Miró tenia de l’art.

Per què hi heu d'anar? La Fundació Joan Miró proposa una exposició retrospectiva que repassa mig segle d’activitat, però que també qüestiona com s’ha construït la seva història i quin paper pot jugar en el futur. La mostra parteix d’una idea clau: la Fundació no va començar realment el 1975, sinó que és el resultat d’un recorregut més llarg que s’inicia molt abans i que està estretament vinculat amb la Transició i l’obertura democràtica. 

De què va? Com dissenyarem, ara que cada vegada hi haurà més escassetat de matèries primeres? La nova exposició permanent del DHub intenta respondre aquesta pregunta. Sota el nom ‘Matter Matters. Dissenyar amb el món’, la comissària Olga Subirós fa un recorregut pel passat, el present i el futur de la matèria, des de l’extractivisme colonial al moment de crisi climàtica actual. 

Per què hi heu d'anar? La mostra aglutina, en una superfície de 1.000 m², més de 700 peces de creadors nacionals i internacionals. Algunes peces són de rabiosa actualitat, i d’altres són peces de les col·leccions històriques del Museu del Disseny: la idea és que entre elles hi hagi un diàleg per explicar com el disseny ha estat un agent clau en les transformacions que ha patit el món des que els humans vam començar a fer-nos-el nostre. 

De què va? El Museu d’Arqueologia de Catalunya és un d’aquests espais que els barcelonins tenim oblidats i en els quals només pensem quan ens els topem de cara si sortim a fer una volta per Montjuïc. Però el MAC fa uns anys que treballa per recuperar l’esplendor de l’edifici del 1929, i ara han renovat la seva exposició permanent fent-la brillar al màxim per convertir-se en un museu de visita obligada. 

Per què hi heu d'anar? Per veure més de dos-cents objectes (alguns dels quals constitueixen veritables tresors de l'arqueologia nacional i de la península Ibèrica) en un espai de 1.000 m², que ens mostren l’Imperi Romà com la primera societat globalitzada d'Occident 

Si hi ha algun gènere teatral que tots els catalans dominem, ens dediquem o no professionalment a la interpretació, és el dels dinars familiars. Cadascú es coneix les seves coses, però qui més qui menys domina la litúrgia implícita de l’ocasió, treu les seves millors armes per sobreviure l’àpat i fa les filigranes necessàries per abordar o evitar temes concrets. Com que tot plegat ens resulta familiar –mai més ben dit–, pujar-ho a l’escenari funciona de meravella.

I més si és amb un repartiment encapçalat per Emma Vilarasau i Jordi Boixaderas, els pares d’una família convencional que han fet un canvi de vida i han marxat de la ciutat a perseguir la fantasia eco amb la que tot urbanita ha fet volar coloms algun cop. Els acompanyen, amb gairebé el mateix grau de protagonisme, Sara Espígul, Miranda Gas i Júlia Bonjoch, que són les seves tres filles i Arnau Puig, Marc Bosch i Tai Fati, que fan de les parelles de les filles. I aquest elenc, precisament, és un dels principals encerts del muntatge. No només perquè tots ells són professionals excel·lents i sòlids, sinó perquè és tan coral que no se sap dir qui és el protagonista de la història.

“Què és un artista?” es pregunta el mateix Oscar Wilde a través de la veu i el cos d’Àngels Gonyalons en un prefaci que ens adverteix que els textos no són morals o immorals: només estan o ben o mal escrits. L’autor serà el narrador de la seva pròpia història i, aquests dies al Romea, ho fa a través d’una de les millors diccions de Catalunya.

El desplegament de talent de Gonyalons és de nota, fa gairebé tots els papers de l’auca: també és Dorian Gray, el protagonista obsessionat amb la seva bellesa i joventut; Basyl Hayward, el pintor encarregat de retratar-lo, Sybil Vane, actriu i el primer gran amor de Dorian; i també Lord Henry, amic i mala influència per en Dorian.

De què va? 17 d’agost de 2017. Una furgoneta embesteix desenes de persones que passegen per la Rambla de Barcelona. El caos i el pànic s’apoderen de la ciutat. Immediantament, els Mossos d’Esquadra relacionen l’atac amb l’explosió del dia anterior en un habitatge d’Alcanar i, conscients de que són davant d'un salvatge atemptat terrorista, activen el dispositiu Cronos per capturar el conductor assassí, que en la fugida matarà un altre jove per robar-li el cotxe. La matinada següent, altres membres de la mateixa cèl·lula gihadista ataquen el passeig marítim de Cambrils, deixant encara més víctimes. Abatuts els terroristes, el balanç és de 16 morts i més de 130 ferits, i un trauma social que encara dura.

Per què l’has de veure? Per la valentia en posar en imatges un dels fets més colpidors i trascendents per la societat catalana d'aquest segle. Centrada en la resposta dels Mossos (Cronos és el nom del dispositiu que s'activaria davant d'un atac terrorista consumat o en curs) però també en l'extraordinària política comunicativa del cos policial (de la qual en van ser responsables Patrícia Plaja i Marc Homedes, caps de premsa de Mossos i Protecció Civil respectivament) i en la batalla política pel relat en el context del Procés i davant la immediatesa del referèndum d'independència. 

El film també es fixa en el trasbals dels ciutadans de Ripoll quan descobreixen que els culpables eren joves aparentment integrats a la localitat. Un dels grans valors de la pel·lícula és que evita caure en la morbositat i és enormement respectuosa amb les víctimes. Al repartiment hi brillen Enric Auquer, Mónica López, Diana Gómez i un Pablo Derqui magnífic a la pell del Major Josep Lluís Trapero. Rodada en català, Cronos està dirigida per Fernando González Molina (3 metros sobre el Cielo, Mi querida señorita) i escrita per Alberto Marini (El 47). 

Quan s'estrena? El 4 de setembre.

Dir.: Fernando G. Molina (Espanya, 2026). 118 min.

De què va? En un idíl·lic barri residencial nord-americà, un sinistre venedor de gelats transforma els seus deliciosos productes en un aterridor detonant de violència extrema que converteix els seus clients més joves en sàdiques màquines de matar.

Per què l’has de veure? Pel·lícules com Cabin fever (2002) i Hostel (2005) i la seva seqüela, van situar el cineasta Eli Roth en el mapa del cinema de por del canvi de segle. Recuperant l’esperit del terror més explícit dels anys 70 i 80, Roth apostava per una combinació de gore salvatge i visceral amb tones d'humor negríssim, i una posada en escena deliberadament incòmoda pels espectadors. 

Ara, amb Dulce sabor a muerte, Roth es manté fidel a la seva manera d'entendre el gènere, i proposa un divertimento passadíssim de voltes que beu de referents com el giallo italià i l'slasher nord-americà de sèrie B, i que aposta per la transgressió convertint els nens en terrorífiques armes letals (compte amb la brutal seqüència de la massacre), seguint les passes de l'extraordinària ¿Quién puede matar a un niño? (1976), de Chicho Ibáñez Serrador. Una burleta festa de sang i fetge no apta per un públic sensible.

Quan s'estrena? El 4 de setembre.

Dir.: Eli Roth (EUA, 2026). 86 min.

De què va? Un jove músic de Manchester s'obsessiona en trobar la noia dels seus somnis, després d’haver-li donat un número de telèfon equivocat durant una trobada casual. En la seva recerca pel campus universitari, el noi tindrà com a còmplice una estudiant de psicologia, que suggerirà que enviï un mail a les 318 Emily matriculades a la facultat. Aquesta no serà, probablement, la millor de les idees...

Per què l’has de veure? Si sou fans de clàssics de la comèdia romàntica britànica com Quatre bodes i un funeral (1993) o Notting Hill (1999), aquesta és la vostra pel·lícula, per cert també produïda per Working Title. Ara bé, tot i que Buscando a Emily abraci el gènere, els temps han canviat, i és obligat un canvi de perspectiva respecte les relacions tòxiques i les accions que abans es consideraven romàntiques i ara es veuen, directament, com a mostres d'assatjament. 

De tot això es reflexiona en un film adreçat a la Generació Z, plena de calidesa i referències, amb picades d'ull a l'emblemàtica escena musical de Manchester, i amb una parella protagonista amb molta química formada per Angourie Rice i Spike Fearn.

Quan s'estrena? L’11 de setembre.

Dir.: Alicia MacDonald (Regne Unit, 2026). 111 min.

De què va? Mentre transporta un òrgan fins a l'hospital de Raccoon City, un missatger atropella accidentalment una dona. Buscant ajuda pels voltants de la carretera nevada que travessava, el jove arriba fins a una casa aparentment abandonada on descobrirà l'existència d'un perill inimaginable.

Per què l’has de veure? Si després de la sorprenent Barbarian (2022) va arribar el fenomen de Weapons (2025), és evident que el hype es dispararia amb el tercer llargmetratge de Zach Cregger, una de les noves veus del cinema de terror que han arribat per renovar el gènere (com el Kane Parsons de Backrooms o el Curry Barker d'Obsession). 

Ningú no s'esperava que un cineasta amb tanta personalitat fes una gens òbvia elecció per continuar la seva carrera: resetejar una franquícia tan exitosa com la de Resident Evil, adaptació dels videojocs de Capcom. Cregger assegura que pretén reproduir la mateixa experiència del joc al llenguatge cinematogràfic, fent avançar la trama com si el protagonista (un fantàstic Austin Abrams, el ionqui de Weapons) anés superant pantalles mentre tracta de sobreviure als no-morts. Tot i que renova completament els personatges i trames del videojoc, el cineasta sí que fa inevitables picades d'ull a elements molt reconeixibles pels gamers. En definitiva, una de les pel·lícules de l'any.

Quan s'estrena? El 18 de setembre.

Dir.: Zach Cregger (EUA, 2026). 95 min.

De què va? Una advocada especialista en cobrar deutes rep l'encàrrec de recuperar mil milions de dòlars robats per un capo de la màfia. Amb un equip encapçalat per dos mercenaris ex agents encoberts, el grup es posarà mans a l'obra i dissenyarà un pla perillós i ple d'enginy que tornarà boig al poderós delinqüent. 

Per què l’has de veure? Perquè sempre ha d'haver temps pels entreteniments lleugers, i, en això, Guy Ritchie és un mestre. Seguint la línia de pel·lícules seves com Operación Fortune (2023) o Operación U.N.C.L.E. (2015), el cineasta britànic proposa una aventura tan divertida com intrascendent, visualment glamourosa i plantejada com una pel·lícula d'atracaments a l'estil Missió impossible. Ritchie es posa en mans d'una parella protagonista amb l'atractiu i el carisma de Jake Gyllenhaal i Henry Cavill, que reprodueixen constants de les clàssiques buddy movies dels 80 i 90. Rodada en gran part a les Canàries, compta amb Carlos Bardem com a malvat. En la zona gris és, en definitiva, una distracció desenfadada sense gaire pretensions.  

Quan s'estrena? El 18 de setembre.

Dir.: Guy Ritchie (Regne Unit, 2026). 98 min.

De què va? Després de fracassar repetidament en les seves persecucions i intents de cacera del Correcamins, i atribuint-ho a que els productes dissenyats per ACME Corporation són defectuosos, un desesperat Wile E. Coyote decideix demandar la companyia i contracta un advocat 

Per què l’has de veure? Tot i que és materialment impossible evocar l'esperit desquiciat dels Looney Tunes, aquells icònics dibuixos animats que van marcar diverses generacions de nens, Coyote vs. ACME vol ser un sentit homenatge a les peripècies del Correcamins i el Coiot. Traslladades a una barreja d'animació i imatge real a l'estil de ¿Qui ha enredat en Roger Rabbit? o Space Jam, la pel·lícula que ens ocupa aposta per la comèdia judicial farcida de gags visuals i referències als cartoons originals. 

Amb Will Forte i John Cena com a protagonistes humans, els resultats no aconsegueixen recuperar aquella anarquia efervescent però el film funciona com a exercici de nostàlgia i resulta divertit. I compte amb l'aparició de personatges animats fent cameos i de detalls amagats a cada racó de la pantalla... Els fanàtics d'aquells magistrals Looney Tunes us ho passareu d'allò més bé.

Quan s'estrena? El 18 de setembre.

Dir.: Dave Green (EUA, 2025). 101 min.

De què va? Davant d'una complicada situació a casa, una nena de 10 anys troba refugi en una anciana rondinaire que viu aïllada en ple Montseny i a qui tothom pren per bruixa. Entre totes dues començarà una molt particular relació que s'anirà fent cada dia més estreta.

Per què l’has de veure? Perquè no hi ha tantes estrenes específicament adreçades a un públic familiar. Aquesta adaptació de la novel·la juvenil homònima de Núria Albó (icònica des de que va guanyar el premi Vaixell de Vapor l'any 1984) acosta un tema tan delicat com el dol perinatal a públics de totes les edats, evitant infantilizar la seva audiència. Tot i el dolor que travessa la història, Tanit agafa formes de lluminós coming-of-age i posa el focus en el vincle d’amistat i aprenentatge en la relació entre una nena i una anciana, a les que interpreten la sorprenent debutant Dolça Salvans i la veterana Isabel Rocatti (vista recentment a Cowgirl). Dirigida per Pep Garrido i amb banda sonora original de Clara Peya, aquesta pel·lícula catalana i en català és una bona aposta per compartir intergeneracionalment.

Quan s'estrena? El 18 de setembre.

Dir.: Pep Garrido (Espanya, 2025). 100 min.

De què va? A 72 hores del dia D, el capità James Stagg, cap del servei metereològic contractat per Winston Churchill, ha de fer el pronòstic del temps més trascendental de la història. Perquè de les condicions climàtiques que marquin els mapes dependrà que el general Dwight D. Eisenhower activi un arriscat pla abans de que els serveis d'inteligència alemanys descobreixin les seves intencions. La paraula de Stagg serà clau, doncs, per ordenar el Desembarcament de Normadia, pas previ a la derrota nazi a la Segona Guerra Mundial. 

Per què l’has de veure? Per duel interpretatiu entre Brendan Fraser i un extraordinari Andrew Scott. En un nou camí professional després del seu Oscar per La ballena (tot i que l'any vinent tornarà a l'univers The mummy, la saga que el va llençar a la fama), Brendan Fraser dona vida a Eisenhower, qui després seria president dels Estats Units.

Però és Andrew Scott (el Moriarty de la sèrie Sherlock, inoblidable també a Fleabag) qui es llueix duent el pes de la trama a les esquenes.  Tiempo de victoria es basa en una aplaudida obra de teatre de David Haig, i això es nota amb la seva aposta per llargues escenes molt dialogades que posen el focus en el plantell interpretatiu (també hi apareixen Kerry Condon i Damian Lewis, el pèl-roig de Homeland), però el cineasta Anthony Maras és ben hàbil a l'hora de donar-li un look cinematogràfic al seu absorbent plantejament, i fa un excel·lent ús d'imatges d'arxiu. Una fantàstica proposta pels interessats en la Història en majúscules del segle XX.

Quan s'estrena? El 18 de setembre.

Dir.: Anthony Maras (Regne Unit, 2026). 100 min.

De què va? Acompanyat del seu antic gos de combat, un oficial retirat de les Forces Especials de l’Exèrcit intenta sobreviure als perills de la natura salvatge d’Alaska després de patir un terrible accident d’aviació. Llops, ponts desgavellats i rius amb corrents letals postaran fins el límit al militar i al seu inseparable company pelut. 

Per què l’has de veure? De ben segur, la inclusió d'aquesta pel·lícula a la Secció Oficial de Festival de Sant Sebastià i l'anunciada visita de Brad Pitt a Euskadi obrirà informatius i activarà els seus fans, multiplicant les seves ganes de gaudir amb aquesta història de la que l'actor és protagonista total i absolut. En la seva segona col·laboració amb el director David Ayer després de Corazones de acero (2014), se'ns promet una sobredosi de tensió. Més enllà de l'essència survival de la pel·lícula, el cineasta també s'esforça en potenciar el profund vincle emocional entre el protagonista i l'Odín, el preciós pastor australià que l'acompanya en una perillosa batalla contra els elements. Un relat que promet espectacularitat, atacs de nervis i alguna que altra llagrimeta. 

Quan s'estrena? El 25 de setembre.

Dir.: David Ayer (EUA, 2026). 101 min.

De què va? Les vides de tres homes a l'Espanya de tres èpoques diferents (1932, 1937 i 2017) s'interconnecten a través de la sexualitat i el desig, del dolor i l'herència. Un jove burgès a qui prohibeixen entrar al Casino de Granada per la seva orientació sexual, un soldat de l'exèrcit franquista enamorat de l'heroi republicà capturat a qui vigila, i, vuit dècades més tard, un escriptor amb una relació traumàtica amb la seva mare i amb l'avi per qui mai va preguntar. 

Per què l’has de veure? Per l'històric premi a Millor Direcció al Festival de Canes, amb llarguíssima ovació inclosa, que suposa un enorme salt endavant pels Javis (que van compartir guardó ex aequo amb Pawel Pawlikoski). Els directors de La Mesías o La llamada se situen al capdavant de la creativitat del cinema espanyol amb un exercici sobre la identitat, la memòria i els morts a les cunetes, la llibertat sexual i la repressió, que pren el seu títol de l'obra homònima inacabada de Federico García Lorca. Les quatre pàgines que s'hi conserven inspiren part de La bola negra, com també l'obra teatral La piedra oscura, del dramaturg Alberto Conejero (que participa al film com a coguionista). 

De fet, Lorca és l'eix conductor, narratiu i emocional, dels tres relats que composen el trencaclosques plantejat pels Javis. Amb un poderós missatge contra els feixismes i la voluntat d'explicar a les noves generacions qui i per què van matar el poeta, els Javis fan tot un desplegament de recursos visuals i sensorials. La pel·lícula compta amb un potentíssim repartiment en el qual hi brillen els debutants Milo Quifes i Guitarricadelafuente (que també ha composat una cançó original pel film), Carlos González (el Bob Pop de Maricón perdido), Lola Dueñas, Glenn Close i una Penélope Cruz que interpreta una cupletista i canta i balla enfilada en un tanc. Sens dubte, una de les grans pel·lícules de l'any.

Quan s'estrena? El 25 de setembre.

Dir.: Javier Calvo i Javier Ambrossi (Espanya, 2026). 155 min.

Després del seu pas per les festes de Sants, la Banda Municipal de Barcelona actua ara al Poblenou, amb un programa diferent, que dirigeix Ximo Tarín. Amb el títol d'Els sons afins, s'hi podran escoltar peces de diversos autors, com Joaquim Serra, Andrés Valero-Castells, Joaquín Turina, Frank Perkins y Arturo Márquez. 

El carilló del Palau de la Generalitat enceta amb aquest concert una temporada que ha de ser molt especial: es commemoren els 100 anys de la instal·lació del primer carilló al Palau, i 50 de l'instrument de concert que ens permet de gaudir de bona música, amb un instrument que ofereix totes les garanties. Aquest concert extraordinari està format per música procedent de bandes sonores del compositor Marc Vaíllo, en una experiència multidisciplinària. Els intèrprets seran Anna Maria Reverté, carilló; Marc Vaíllo, piano i electrònica; i Anna Guillén, violoncel. L'entrada és de franc, però cal reservar les invitacions trucant al 012 o a través de la pàgina web presidencia.gencat.cat/carillo.

Els concerts de la Banda Municipal de Barcelona i de l'OBC a les Festes de la Mercè són oportunitats úniques per poder gaudir de bona música en directe, i de franc. En el cas de la banda, amb un programa festiu, que inclou obres de Bernat Vivancos, Marc Migó, Joaquín Rodrigo, Yasuhide Ito, Pau Casals i Enric Casals. La direcció anirà a càrrec de José Rafael Pascual-Vilaplana, el titular.

Ja és una tradició que el primer concert que ofereix l'OBC després de les vacances d'estiu sigui el de La Mercè. Enguany, amb un repertori que inclou peces populars com les 'Danses polovsianes del Príncep Ígor', d'Aleksandr Borodín o una selecció del ballet 'El llac dels cignes' de Piotr Íltix Txaikovski, a més de les 'Danses romaneses' de Béla Bartók. El director convidat serà en aquesta ocasió el jove Miguel Sepúlveda.

És un dels títols més populars del repertori i l'òpera més representada al Gran Teatre del Liceu al llarg de la seva història, amb prop de 500 funcions. Ara torna a l'escenari de la Rambla en una nova producció que dirigeix escènicament Shirin Neshat, mentre Antonello Manacorda i Josep Gil es reparteixen la direcció musical. Entre els diversos repartiments, destaquen cantants ben coneguts del públic liceista com Anna Netrebko, Piotr Beczala o Fiorenza Cedolins, entre molts d'altres.

Nova proposta de concert per part de la Simfònica del Vallès dins del cicle Simfònics al Palau, la temporada de concerts que du a terme des de fa molts anys a la sala modernista. Aquesta vegada amb un programa que combina obres conegudes amb alguna descoberta. Així, s'hi podran escoltar composicions de Bacewicz, Schumann, Brahms i Liszt. La solista convidada serà la violista Sara Ferrández i Andrés Salado dirigirà el conjunt.

El concert inaugural de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana vol ser un homenatge a Pau Casals, amb motiu del 150è aniversari del seu naixement. Hi actuaran els cantants Marta Mathéu, Gemma Coma Alabert, Roger Padullés i Ferran Albrich; el violoncel·lista Pablo Ferrández, el Quartet Casals, l'Orfeó Català, l'Escolania de Montserrat i l'Orquestra Simfònica del Vallès, tots sota la direcció de Xavier Puig. El repertori estarà format per obres de Casals, Vivancos, Schubert, Bach i l'últim moviment de la 'Novena Simfonia' de Beethoven.

Busqueu el pla ideal per a les tardes d’estiu? Fins al 20 de setembre, de dijous a diumenge, la icònica Torre Glòries –dissenyada per Jean Nouvel inspirant-se en les formes arrodonides de Montserrat– es converteix en l’escenari de la Skywine Experience. L’aventura comença amb un recorregut pel seu Hipermirador abans que un ascensor d'alta velocitat us traslladi en pocs segons fins a la planta 30, a 125 metres d'altura. Allà dalt s’obre un mirador excepcional amb vistes en 360° des d’on fotografiar icones de la ciutat com la veïna Sagrada Família mentre contempleu com es pon el sol.

En aquest entorn singular gaudireu d’un tast guiat de 30 minut de la mà d’un enòleg de Recaredo. La degustació inclou tres referències magnífiques seleccionades per a l’ocasió: primer, el vi blanc Miranius de Celler Credo, elaborat al 100% amb xarel·lo mediterrani i que destaca per la seva acidesa viva i un bon pas en boca. Seguidament, tastareu dos Corpinnat escumosos de Recaredo molt especials: L’Infinit Blanco, que ofereix una combinació vibrant i original de varietats locals on la bombolla i l’acidesa s’entrellacen amb gran personalitat, i l’Infinit Rosado, un escumós on la delicadesa afruitada de la garnatxa negra es fusiona amb el caràcter més rústic del xarel·lo. Podeu sumar aquesta experiència per només 10 € addicionals a l’entrada general del mirador. Un planàs imprescindible per brindar amb amics o en parella contemplant l’skyline barceloní.

Quan arriba l’estiu i el termòmetre comença a pujar, trobar plans culturals que esquivin les hores de més xafogor es converteix en una autèntica prioritat. Per sort, el Museu d'Història de Barcelona torna a activar el seu cicle estival més suggeridor: els Vespres amb història. Es tracta d'una completa programació dissenyada per recórrer els carrers, jardins i racons més emblemàtics de la ciutat a través d'itineraris comentats, rutes literàries i visites exclusives que s'inicien just quan comença a baixar el sol.

Fils temàtics per redescobrir la ciutat

El gran atractiu d'enguany és que els itineraris s'organitzen en grans blocs conceptuals molt potents. D'una banda, i coincidint amb l’exposició temporal Vindran les dones, el fil 'Dones i ciutats' ofereix recorreguts per reivindicar el seu rol històric, com les dones "amb empemta" de la Barcelona medieval, les "veus silenciades" del 1700 o el feminisme del segle XX a través de "vedettes i milicianes". A més, es complementen amb itineraris literaris per la vida i obra d'escriptores com Mercè Rodoreda, Maria Aurèlia Capmany o Maria Mercè Marçal. 

Si voleu analitzar com s'ha transformat l'urbanisme, el bloc 'Barcelona creix' planteja rutes sobre l'evolució del segle XX a través dels barris, amb rutes com Gràcia 1900. L'aparador burgès d'un barri obrer o La primera balconada de Barcelona, que va d'Horta a Vallcarca. 

També hi ha espai per a la reivindicació sota el paraigua de l’Orgull de Museus, que inclou cites imprescindibles al vespre com la Ruta LGTBI del Raval o la passejada sobre les lluites per les llibertats sexuals amb Miquel Missé. 

Per acabar les propostes de rutes, 'Pels jardins i vora el mar' us portarà per espais naturals com el Park Güell o la Barceloneta, acompanyats d’autors com Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Josep Carner o J. Salvat Papasseit, o el Jardí Botànic Històric on només "parlen les dones". 

La cirereta del cicle són les experiències A porta tancada, que us dona l’oportunitat única de visitar recintes històrics com el jaciment de la plaça del Rei un cop s'ha tancat l'accés al públic general, i Born de nit, per passejar per la Ribera entre les 20 i les 22 h a la fresca i sense aglomeracions. Altres espais emblemàtics com el Refugi 307, la Fabra i Coats, El Call, Oliva Artés o la Casa de l'Aigua també obriran en horaris especials per a vosaltres.

Si teniu ganes de redescobrir els secrets de la ciutat a la fresca, trieu el vostre fil temàtic preferit, consulteu l'agenda del museu, trieu quina experiència fa més per a vosaltres i reserveu l'entrada abans no s'exhaureixin!

"So bad it's good" és una expressió anglosaxona que s'utilitza habitualment per referir-se a totes aquelles pedres (bromes molt dolentes) que, de tan dolentes, acaben fent gràcia. Una idea que sembla haver inspirat el nom d'aquest conegut còmic, que juga amb la similitud entre el nom d'un dels cantants de reggaeton més famosos del moment i aquesta pràctica.

El nom ja és tan enginyós que entren ganes d'anar-lo a veure instantàniament! Si voleu fer-ho, tindreu l'oportunitat a l'hamburgueseria Timesburg del passeig de Sant Joan el 23 de juliol. I, per als qui us quedeu amb ganes de més (o no hi pugueu assistir), repetirà el 10 de setembre al restaurant del carrer de Sant Pau. En tots dos casos hi haurà dos torns: de 20 a 22 h i de 22 a 24 h. El seu lema és "El Bad Bunny de la depressió funcional" i ja adverteix que "si plores, la salsa va a part!". Una manera de presentar-se que frega l'humor negre i que encaixa perfectament amb la seva filosofia còmica, que ja l'ha portat a les catifes de festivals i sales com el Cruïlla Comèdia, El Roast a Catalunya, la Sala La Paloma o el Golem's.

A més, l'entrada inclou un menú deliciós de l'hamburgueseria Timesburg, coneguda per les seves hamburgueses ben altes i d'alta qualitat. I no s'obliden d'acompanyar-la bé: el menú també inclou patates i beguda. Què hi podeu demanar? Des d'una clàssica Cheeseburger o una Rodeo Smash (doble patty de vedella smash, bacon, doble cheddar, ceba cruixent, salsa BBQ i maionesa Timesburg, en pa Soft Air) fins a propostes tan originals com La Kobe (carn de vedella Wagyu, formatge manxec, ceba caramel·litzada casolana, ruca, tomàquet i maionesa Timesburg, en un tendre pa brioix Soft Air), una de les més venudes. I els vegetarians també hi tenen el seu espai a la carta, amb una base de doble patty vegetal de mongetes i diferents combinacions de toppings, com la de formatge de cabra, ceba caramel·litzada, confitura de nabius, tomàquet, ruca i veganesa, en un tendre pa Air Soft.

Preparats per riure fins a no poder més i menjar de valent? Aquí podeu reservar el vostre xou amb sopar!

Sou dels que sempre acabeu parlant de tendències, intel·ligència artificial, xarxes socials, marques o creativitat? Aleshores apunteu aquestes dates: el 22 i 23 d'octubre, el Club Diario de Ibiza acull un esdeveniment pensat per a aquells que viviu —o simplement gaudiu— del món digital, Ibiza20, que és la continuació de Formentera20.

Aquesta trobada arriba amb ganes de convertir-se en el nou punt de trobada per a emprenedors, creatius, comunicadors i curiosos que busqueu inspiració, contactes i converses que van molt més enllà del típic networking. Durant dos dies, l'espai reunirà professionals d'algunes de les empreses que estan marcant el pas en comunicació i cultura digital, com Google, Canva, Bizum, CaixaBank o LLYC.

Però Ibiza20 no neix de zero. La trobada recull el llegat de Formentera20, una cita que durant catorze edicions ha reunit alguns dels noms més influents del sector i que ara evoluciona per créixer sense perdre la seva essència: un format proper on les idees flueixen tant dins com fora de l'escenari. Un esdeveniment on no només anireu a escoltar ponències, sinó que també podreu conèixer gent amb interessos similars, compartir projectes i descobrir col·laboracions que potser no us esperàveu.

El programa arrancarà el dijous 22 d'octubre amb una jornada de xerrades i converses al Club Diario de Ibiza, seguida d'una festa exclusiva de networking on assistents, ponents i col·laboradors continuaran intercanviant idees en un ambient molt més distès. L'experiència continuarà el divendres 23 amb noves activitats pensades perquè les connexions no es quedin en un simple intercanvi de targetes.

Si treballeu en comunicació, màrqueting, disseny, emprenedoria o simplement us interessa entendre cap a on es mou el món digital, Ibiza20 mereix un forat a la vostra agenda aquest tardor. A més, l'organització anirà desvelant nous ponents i experiències durant les pròximes setmanes, així que encara queden sorpreses per descobrir. Preparats per a l'aventura digital? Aquí podeu inscriure-us-hi.

Respirar és un acte tan constant que no hi acostumem a parar atenció. Però també és una activitat extremadament fràgil: la nostra vida depén de l'aire i la nostra capacitat per absorbir-lo. Compartim aquest element sense pensar-hi, deixem rastres invisibles als llocs que habitem i depenem dels altres molt més del que solem imaginar.

Aquesta és la intuïció que travessa Neix en l’aire la primera flor, la nova exposició de la barcelonina Anna Irina Russell que es pot visitar al Museu Can Mario – Fundació Vila Casas fins el 22 de novembre. Concebuda específicament per a l’espai de Palafrugell i comissariada per Blanca Arias, la mostra transforma el museu en un organisme viu que respira amb qui el visita.

Un diàleg a través del cos i el moviment

A través d’escultures toves, estructures inflables, dibuixos i instal·lacions lumíniques, Russell converteix l’aire en matèria per investigar la comunicació no verbal. Nascuda el 1993, l'artista barcelonina posa sempre el cos al centre de la seva pràctica per reivindicar una altra manera d’entendre la convivència, entenent el fet de respirar com una forma de relació on cap cos existeix del tot separat dels altres. Així, el recorregut s’organitza en tres moviments —inspirar, espirar i aspirar— que avancen a través de peces que s’inflen, es pleguen i es transformen en lloc de buscar formes estables. Si voleu viure una experiència artística immersiva i lligada a l'entorn de l'Empordà, acosteu-vos a descobrir-la i connecteu amb el vostre propi ritme!

Sabem que la història, tal com sovint ens l’han explicada, ha estat escrita des de la mirada dels grups que han tingut més poder, deixant en segon pla moltes veus i experiències que també han contribuït a construir la societat actual. Amb Vindran les dones. 150 anys de lluites als carrers de Barcelona, el Museu d’Història de Barcelona proposa recuperar aquesta memòria sovint oblidada i explicar la ciutat a través de les dones que n’han format part activa. Comissariada per Mita Casacuberta, Ingrid Guardiola i Anna Maria Iglesia, produïda per a la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara 2025 i ara instal·lada a l'edifici de la plaça del Rei del 3 de juny al 13 de setembre de 2026, l’exposició ofereix una lectura feminista de la història recent de Barcelona a partir de les experiències, les obres i els testimonis d’una vuitantena d’escriptores, artistes i activistes.

Des de les obreres i anarquistes de finals del segle XIX fins als feminismes actuals, el relat recupera lluites per l’educació, els drets polítics, l’autonomia sobre el propi cos, les condicions de vida, l’habitatge i la justícia social. Documents, obres artístiques i textos literaris construeixen una memòria col·lectiva sovint invisibilitzada per la historiografia tradicional, dominada per perspectives masculines.

Quatre moments per entendre la ciutat

L’exposició s’estructura en quatre grans períodes històrics que permeten seguir l’evolució de les lluites i les reivindicacions de les dones a Barcelona: “Segle XIX: construint la ciutat moderna”, “República, guerra i exili”, “Postguerra i transició” i “El nostre segle”. A través d’aquests blocs, el recorregut connecta els grans esdeveniments polítics i socials amb les experiències quotidianes de les seves protagonistes, mostrant com les dones han participat activament en la transformació de la ciutat i en la defensa de drets que encara avui continuen sent objecte de reivindicació.

Més de 80 autores i creadores

Vindran les dones dona veu a més de vuitanta dones de diferents generacions que, des de la literatura, l’art, el periodisme, la fotografia, el cinema o l’activisme, han contribuït a redefinir Barcelona i la seva memòria col·lectiva. El recorregut inclou figures històriques com Teresa Claramunt, Ángeles López de Ayala, Rosa Maria Arquimbau o Gretel Ammann, al costat de veus contemporànies com Maria Sevilla o Stéfanie Kremser. També hi participen investigadores i estudioses com Isabel Segura, Mary Nash, Neus Real, Conxa Llinàs, Nora Catelli, Meri Torres o Dolors Marín.

L’exposició reuneix fotografies, documents, revistes, obres d’art i peces audiovisuals de creadores com Margaret Michaelis, Pilar Aymerich, Blanca Viñas, Marga Ximenez, Eulàlia Grau, Mari Chordà, Mireia Sallarès, Ester Xargay o Carolina Astudillo, entre moltes altres. Aquest conjunt de materials construeix un relat plural que connecta creació i reivindicació, recuperant trajectòries sovint oblidades o invisibilitzades per una història explicada tradicionalment des d’una perspectiva masculina.

Coincidint amb l’exposició, els vespres d’estiu el Museu ofereix una àmplia programació d’activitats pels carrers de la ciutat, amb itineraris que expliquen i reivindiquen el rol de les dones al llarg de la història: les dones “amb empenta” a la Barcelona medieval, les "veus silenciades” del 1700 , les dones que van participar en “les revoltes a l’ombra de la industrialització” del segle XVIII. També dones contemporànies: “vedettes i milicianes”, “la dona moderna” de la Segona República, “dones i rereguarda” durant la Guerra Civil i "les pioneres de l’esport a Barcelona”.

Pot, una carta epistolar, ser una manifestació arquitectònica? Atentament, l’exposició de Patricia Esquivias a La Fabra Centre d’Art Contemporani (que es pot veure fins al 27 de setembre), repassa més de vint anys de trajectòria de l’artista veneçolana a través d’obres vinculades a cartes que ella mateixa escriu i que connecten l'arquitectura a les històries individuals i col·lectives. Comissariada per Caniche Editorial, la mostra revela com les cartes són una manera de pensar i observar el món, i no són només simples textos explicatius. El títol fa referència a la fórmula de comiat típica, però també a una manera de treballar basada en l'afectivitat, les converses i els dubtes compartits.

Les peces exposades parteixen d’elements quotidians que sovint passen desapercebuts en l'entorn urbà: rajoles, pilons, murals, façanes o detalls arquitectònics. Esquivias els observa amb atenció i indaga en les seves històries, on es barregen anècdotes personals, memòria popular i relats oficials. Les seves cartes, dirigides a persones relacionades amb les obres, funcionen com una eina per investigar, ordenar idees i mantenir obertes preguntes que potser no tenen resposta.

Si aneu on faci falta per escoltar el vostre músic preferit, ja no cal que feu quilòmetres fins a la capital: amb el Festival Music Veu, els teniu més a prop que mai. La trobada programa concerts d’artistassos com Rosario, Alfred García, Mariona Escoda o The Christians en diversos indrets de l’Alt Penedès, Baix Penedès, Garraf i Anoia, i no només això, sinó que escull espais singulars perquè l'experiència sigui encara més grandiloqüent. Alguns exemples? L’Espai Cultural Fòrum Berger, el Teatre Municipal Ateneu d'Igualada, el Teatre Casal de Vilafranca del Penedés –Societat La Principal o cellers emblemàtics del Penedès com Celler Avgvstvs Forvm, Jean Leon, Família Torres, Codorníu, Juvé y Camps entre altres.

Programació completa

Per començar l'any amb bon peu, la travessia musical arrenca el 2 de gener amb un Concert d'Any Nou a càrrec de l'Orquestra Simfònica de Sant Cugat a la Basílica de Santa Maria de Vilafranca del Penedès. I això és només la punta de llança d’un programa espectacular. El festival continuarà el 18 de gener amb Laura Andrés, que presentarà el seu projecte Piano Piano a l’Espai Cultural Fòrum Berger, una de les pianistes més personals del panorama neoclàssic actual.

El mes de febrer s’obrirà el dia 8 amb Halldor Mar Trio, la formació del músic islandès establert a Catalunya conegut per les seves versions folk-pop i la capacitat de transformar cançons populars en peces delicades. La programació seguirà el 22 amb In Crescendo, el grup vocal que després de celebrar el seu desè aniversari s’endinsa en IN, un nou espectacle a cappella que revisita grans hits internacionals. Sense gaire pausa, el 28 portarà humor amb Miki Dkai, que arribarà a Sant Pere de Ribes amb l’espectacle Padre de Familia: Cosas de Casa.

El mes de març oferirà una doble cita destacada: el dia 14, Gerard Quintana i Jordi Batiste revisitaran l’univers de Dylan a Igualada; i el 21, la proposta d’e-Strings, un quintet de cordes elèctriques que, acompanyat de bateria i teclats, fusiona músiques i estils en un directe potent. Tot seguit, el 28, el Teatre Casal de Vilafranca acollirà Michael Legend, un tribut a Michael Jackson que repassa els moments més icònics del Rei del Pop.

A l’abril, el dia 12, el festival planta els peus a Sant Sadurní d’Anoia amb Mariona Escoda, guanyadora de la primera edició d’Eufòria, abans de continuar cap al Vendrell el 25 amb l’energia ben alta de The Black Barbies. El mes de maig arribarà carregat de grans noms: el 23 actuarà Alfred Garcia a Família Torres, i el 30, The Christians, llegendes britàniques del soul-pop, protagonitzaran una nit molt especial a Jean Leon.

El juny serà un mes intens amb l’acústic de Sole Giménez el dia 6 a Segura Viudas i el tribut impecable de bROTHERS iN bAND a Dire Straits el 13 a Codorníu, espai que també rebrà el 14 Rosario, una de les veus més carismàtiques del flamenc-pop. També hi farà parada Maria Jaume el 21, amb el seu indie íntim a Bell-Esguard, i Clarence Bekker Band el 27, que omplirà d’energia el celler Juvé & Camps.

Ja a ple estiu, el 25 de juliol comptarà amb La Reina del Pop, tribut a La Oreja de Van Gogh, a les Caves Rovellats, mentre que el 24 d’agost els més petits i famílies podran gaudir d’Els Atrapasomnis en un concert gratuït al Parc El Tívoli. La recta final del festival arribarà al setembre amb les havaneres de Port Bo el dia 19, a l’Espai Far de Vilanova i la Geltrú, i amb la poesia musical de Roger Mas el 26, que tancarà el cicle entre vinyes al celler Llopart. A quin us apunteu? Aquí podeu comprar les entrades!

Un festival que suma cultura i compromís social

Enguany, l’acció social va destinada a l’Associació Autisme amb Futur, entitat que treballa per oferir serveis, acompanyament i oportunitats a infants, joves i adults amb autisme. L’objectiu és millorar la qualitat de vida de les persones amb trastorn de l’espectre autista i de les seves famílies.